Gironitza’t a Sadernes

Sabem que no és res nou, però creiem que no pot faltar en el nostre blog una menció de les gorgues de Sant Aniol d’Aguja o més ben conegudes com les gorgues de Sadernes. No és un lloc desconegut com altres posts que hem fet, ja que si hi vas en mitjans d’agost sembla les Rambles de Barcelona, però això també afirma la bellesa del indret.

Pels que no coneixen les gorgues de Sant Aniol d’Aguja podem afirmar que val la pena i és un dels llocs gironins on la natura regna amb molta superioritat. Es pot afirmar per l’excavadora que et trobes a mig camí, de caps avall en un penya-segat i que no pot ser rescatada pel difícil accès. En aquest moment te’n adones que aquí governa Mare Natura i no les maquines de l’home.

Deixem el cotxe al Hostal Sadernes al municipi de Sales de Llierca, darrera Montagut, i a partir d’aquí comença una caminada de 2h. 15 min. (segons indiquen els cartells, els Kilian Jornets ho faran en 45 min.) Desprès d’uns 40 minuts per camins amples i planers comencen els corriols a la vora del riu que donen el tret de sortida a una excursió entretinguda i divertida. Gràcies a la presència constant de l’aigua i l’ombra es fa suportable de caminar, encara que sigui Agost i les temperatures superen la prima de risc d’en Rajoy. És molt temptatiu aturar-se a la primera gorga que et trobes, però us animem a seguir fins al final, on s’amaga la joia de l’excursió.

Desprès d’haver creuat el riu unes quantes vegades i haver relliscat les mateixes vegades arribem a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja que ens indicacions de que casi hem arribat. Recarreguem les ampolles a la font i prenem rumb a les esperades gorgues. I per molt que us hagin explicat detalls d’aquesta excursió, per molt que us hagin tirat flors d’aquest indret, per molt que el veí hagi fardat que hi ha estat moltes vegades perquè val molt la pena, quan hi arribes desprès del tros caminat, la sensació és espectacular. Com diuen els de MasterCard, no té preu. Poques vegades havíem vist aigua tant neta, i freda a la vegada, en un entorn així de verd. Els salts d’aigua donen el to caribeny i el nostre entrepà de truita amb pernil li dona el toc pagès. Desprès una bona estona de relax i gaudir d’aquesta joia gironina tornem a prendre el camí avall amb un regust a més. Sadernes no és un lloc “per haver-hi anat”, sino s’ha convertit en una cita periòdica que no es pot escapar. A l’arribada al pàrquing fem una birra per pair el xoc de sensacions i agafem el cotxe per tornar a casa, deixant el paradís enrere.

gorgues

Gironitza’t a Can Selvatà

Avui ens anem la província en dins, en direcció Banyoles. Degut a l’apretada agenda ens hem vist obligat a fer una parada higiènica pel matí a Can Selvatà i de pas fer una mossegada de forquilla. I a lo imprevist ens donem compte que ho hem encertat. Tot i tenir un pàrquing gegant ens costa trobar lloc a les 09.00h. i això només diu una cosa: aquí es menja bé!

Entrem a dins el local i com al parquing aquí també ens costa trobar un “puesto”.  Una cambrera ens veu amb cara de despistats i ens acompanya a un racó disponible. A Can Salvatà veus de seguida com va la cosa. Aquí no et prenen nota, ni volen saber el que vols. La taula va acompanyada del puró de vi negre, el setrill i la terrina de tomàquets i all. La cosa tampoc necessita gaire explicacions. Veus la corrent dels clients cap al buffet de carns i amanides. Per una banda trobes més tipus de carns que una carnisseria de la Boqueria, amb diferents botifarres, tripa, costelles, pollastre de totes les maneres possibles, xai, xurrasco, cansalada i el que et pugui presentar l’imaginació. Per l’altre banda trobes un buffet d’amanides peculiar i poc comù, perquè no hi ha amanida ni tomates, ni pastanaga ratllada sinó ceba abundant, olives de tots colors, coliflor, bitxos alguna altre hortalissa al vinagre.

Un cop haver près dificiles descicions seguim la corrent que ens porta en una saleta amb una brasa espectacular, una barbacoa  rodona on cadascú maquina la seva carn, torrades i altres. En aquesta saleta no val ni la bona educació, el respecte pels més grans ni la paciència, sinó només la llei del més ràpid i el més llest. Mentre que t’esperes, com a bons estrangers que som, veus com apareixen trossos de carn per la teva dreta i l’esquerra d’impacients amb molta gana. Així que ens apuntem al joc i fem quebre les nostres cuixes de pollastres, botifarres i algun costella de xai. Tot seguit ens torrem el pa i ens retirem de la massa per esperar tranquilament a la nostra carn. El bó es fa esperar i finalment podem enplatar el nostre i començar la nostra desitjada mossegada de forquilla.

A Can Selvatà donen per suposat que tothom sap beure del puró, ja que no donen ni gots. Davant de la inexperiència observem les tècniques del beure català dels clients més experimentats. No ens costa massa agafar “el truquillo” i de seguida semblem uns banyolins de pura “cepa”.

Una amanida “peculiar”, un puró de vi negre i un assortiment de carn a la brassa més tard ens aixequem per anar a pagar i ens adonem que ens haviem saltat el café. La mestressa ens mig obliga de fer el café abans de marxar a la barra mentre que ella ens fa un petit pressupost d’aquest festival matinal. Com sempre ens quedem sorprès pel preu i amb molt de gust liquidem elsdeutes pendents amb ella i ens dirigim al parquing per seguir la nostra ruta del dia.

 

En Genís a la brasa

Gironitza’t a la Pastora

Aquest post va dirigit a tots els amants d’un bon esmorzar de forquilla i que visquin a la ciutat de Girona. Moltes vegades teniu la sensació que els esmorzars abundants només es poden fer a pobles apartats de la civilització i us volem mostrar el contrari. Ens hem anat a Sarrià de Ter, just desprès de la rotonda del Hospital Trueta a mà dreta.

A la Pastora se’ls coneixen pels esmorzars. També s’hi pot dinar, com a qualsevol restaurant, però creiem que destaca pel seu ambient autèntic entre les 07.00h. i les 12.00h. S’ha de dir que t’hi trobes sempre les mateixes persones, els fidels de la forquilla, i això encara fa més gràcia entrar-hi com a nouvingut. Les 4 taules de clients fixes creen un ambient molt familiar i t’acullen de seguida dins les seves discussions matinals. Avui la discussió anava de préssecs, quan un client ha entrat amb una galleda de préssecs recent collits i només els ha volgut compartir amb la cambrera s’ha desencadenat una revolució gironina. No és d’estranyar que només els vulgui compartir amb ella, ja que la seva presència il·lumina el local entre aquests fidels de la tercera generació. A la Pastora tenen molt ben cuidat el departament de recursos humans, puig que sempre hi ha una o altre cambrera que et fa venir gana només amb la mirada:)

Bé, comencem el dia amb pa amb tomàquet, una de perol, una truita de botifarra negra,vi rosat i gasosa. A l’espera de poder provar un préssec ens demanem els cafes i gaudim del espectacle del préssec entre els titulars de la Pastora. A l’hora de pagar s’ha d’anar a la barra i cantar el consumit i segons la teva simpatia la filla de la mestressa se’t cobra una cosa o una altre, sempre sorprenent amb lo poc que has de pagar.

Podem dir que sortir de la Pastora a les 10.00h. del matí no només dona una satisfacció gastronòmica però també una alegria immensa pel matí degut a la bona estona que has passat gràcies a la presència de la cambrera guapissima i el xow en directe dels veterans.

 

Esmorzar de Forquilla a Girona

Gironitza’t a Can Tura

Des de fa molts anys tenim la bonica costum de regalar-nos un bon àpat mútuament pels nostres aniversaris. I Can Tura va ser un d’aquells regals d’aniversari que no s’obliden.

Has anat mai a un restaurant on no pots transmetre  l’experiència que suposa fins a viura-la en primera persona? Enmig del no-res i després de recòrrer amb cotxe infinitat de corbes per una carretera estreta, sense marges, rodejada d’un bellíssim entorn garrotxí, arribem a Sant Aniol de Finestres, on apareix una finca agrària on corriolen tot d’animals de granja “sueltos” i els cotxes es troben aparcats desordenadament. Crida l’atenció que l’única indicació que hi ha és un rètol minúscul, invisible si no t’hi fixes, pintat amb gràcia de nen petit i amb rotuladors de colors, que hi posa “Can Tura – fanàtics del bon menjar” .

Arribàrem un dia entre setmana, amb la reserva feta (si no, ho tens cardat), i anàvem a fer el nostre tradicional àpat d’aniversari. Amb l’entrada al local un fa un retrocés en el temps, en el “temps era temps”. És un restaurant muntat dins una antiga masia. A l’entrada s’hi troba un còmode sofà brut on seuràs un moment o altre. Al entrar, davant una petita barra despoblada i  en una gran taula de fusta rodejada de bancs del mateix material ens rep el “mestre” Josep Tura, un home petit i rabassut de cara divertida i contenta que ens acompanya a taula. Una taula parada que et crida silenciosament. No hi ha carta. Ens trobem 3 plats nets, un sobre l’altre, davant de cadasù. També ens fan companyia una cubitera amb vi negre i aigua, una amanida de l’hort, pa de pagès,  un penjoll de tomates de sucar, i tres cosines com poden ésser  la botifarra de llenga, la llonganissa i el llom esperant ser tallades a rodanxes per un ganivet. En Josep, molt alegrament, com donant les gràcies per haver vingut, ens desitja un “bon profit”. Bé, semblava que no fos la primera vegada que fóssim allà, com si anéssim a menjar-hi més que sovint.

El fanatisme pel bon menjar el començem a notar. En Manel, un home petit amb la mateixa imatge de panxacontent que en Josep, arriba amb una olla d’arròs caldós. Un cop l’arròs enllestit, mentre fa camí pel nostre aparell digestiu arriben  uns cargols a la llauna. Desprès de la competició de recompte de cargols ens presenten el plat estrella de Can Tura, els 4 guisats. Son 4 guisats comptats com vedella amb bolets, peus de porc, pollastre al forn i cua de torro. Desprès de l’amanida, els embotits, l’arròs i els cargols sembla una missió impossible per acabar-ho, però l’exquisitat dels guisats impedeix l’abandonament de la missió. Ara si, amb el primer botó descordat, estavem “harto” com diuen a Espanya. Però en Josep no es donava per vençut i ens presenta la bandeja de marisc per pair tota la carn menjada. “I per acompanya una de cava?“, ens preguntava. No ens rendim i li diguem que sí a tot, fins i tot als seus pastissos de postres, les ratafies i el barril d’Orujo congelat per acompanyar els cafès.

Desprès d’un àpat de 3 hores i escatx, teniem la sensació d’haver degustat casi tot allò que ens pot oferir la cuina gironina, en un entorn immillorable i en un restaurant més autèntic que la barretina catalana.

Gironitza’t a Vilamacolum

No és cap novetat que les festes majors de poble son una passada. Tothom n’és conscient, existeixen samarettes que ho confirmen i fins i tot solen ser notícia a la tele i la ràdio. Però aquesta és un xic diferent.

Aquest estiu vam anar a les Festes Majors de Vilamacolum. No Vilacolum, ni Vilajuïga, ni Viladecans, ni Viladamat, ni Vilafant. VilaMAColum és un poble a l’Alt Empordà, comarca que destaca per les seves originalitat en noms de viles. Tenim certs amics que destacaven aquest festa major com quelcom especial, alguna cosa fora de seria, una festa major remarcable. Així que, per la vostra interès, ens vam agafar la rinyonera, els cèntims i la set i vam anar al fantàstic poble de Vilamacolum.

I la diferència del poble ja es marca des de la carretera on el retòl és en majúscules, quan Vilcolum s’escriu en minúscules. No en un retòl específic, sinó a tots els retòls que indiquen el poble. Aquí ja es desmarques dels seus veïns. A l’entrada del poble tenen un cartell de tràfic molt gran on demanen “Prudència, Si us plau”, ja que el poble respira pau i bon rotllo i així ho volen conservar.

Bé, ens llencem a la festa amb l‘Orquestra Aquarius, seguit per Orquestra MitjaNit i veiem que aquí la gent va del mateix rotllo. Molt bon ambient, gent de tota la província, temazo darrera temazo i la barra es converteix en el principal escenari de ballar, ja que la fan reforçada amb caixes de pomes.

Però és quan ens comencem a fixar amb els atributs, que ens adonem que ens espera un gran “Xow”, com diuen a l’Alt Empordà. Disposen d’una senyera que cobereix completament el municipi de l’Abre Sec, un pirulu amb, una traca de foc, una sirena i una llum d’emergència de les antigues ambulancies. I a sobre el pirulu tenen un aspersor de jardí que comença a donar frescor quan comenci a sortir el sol. Perquè no com a altres pobles, a Vilamacolum hi ha mùsica fins les 08.00h. i ja fa força calor!

Així doncs decidim que ens hem de quedar fins el final, ja que ens esperava una sorpresa. A part de les múltiples sorpreses que mostrava l’organització a traves d’una pantalla darrera la barra, a les 08.00h. i com a cloenda regalen donuts a “dojo”! Si senyor, a Vilamacolum premien els més borratxos amb un esmorzar. Com aquell que s’endu una copa per haver fet més gols, aquí t’endurs un donut per haver begut moltes copes! Com no podia ser d’una altra manera, varem recollir el nostre premi i tranquilament varem anar a descansar al cotxe abans de reprendre el viatge a casa.

Festa Major Vilamacolum

Gironitza’t al Guateque

Hi han festes i festes, bon rotllo i molt bon rotllo, música i molt bona música. El Guateque és, com  molt be diuen els organitzadors i participants, “l’enveja del Carnaval” des de fa uns anys.

El Guateque és un còctel ideal d’espai, quantitat d’assistents, qualitat musical i disbauxa desenfrenada. Una iniciactiva sorgida d’una colla de culs inquiets, gironins i figuerencs. Arrel de la seva afició al bon gust musical han sorgit més projectes com l’Associació de Música Electrònica de Girona, Electrik Circus o l’emissora de radio “Somreggea FM”. Al Guateque l’única condició irrefutable és el fet d’assistir-hi disfressat i, si pot ser, originalment. Un dels moments de la nit és el concurs de difresses, ambientat per la millor música, una passarel.la improvitzada per on, molt lliurement, els participants desfilaran de la millor manera que saben presentant les seves credencials i un “speaker” més que divertit que es pren molt seriosament la seva tasca. El jurat és popular i es decideix per majoria el vencedor. És una festa de difresses en tota regla, i per això un no es pot plantejar assistir-hi de païsà ja que allà, el raro serà ell.

Després de rebre múltiples peticions d’assistència per part dels nostres amics decidirem treure-hi el nas. Es sol celebrar en polígons industrials i llocs poc habituals, inversemblants. Ara tocava fer un “brainstorming” per veure’ns disfressats dignament (no fos cas que féssim el préssec). Al final d’una tarda creativa ens preparàvem pel “show”, com diuen els de Figueres. I si, efectivament va ser un “xow” en tota regla.

Vàrem arribar a una casa entre el riu Onyar i un polígon industrial, un món apart de la civilització. Al entrar, un munt de gent disfressada,tothom amb estil propi, ja que un altre dels requisits del “Guateque” és que la disfressa l’ha de crear, dissenyar i fer-se-la un mateix. Irreconeixibles la majoria de persones, ens trobàvem en un habitatge amb 3 terrases, on hi havia barbacoa, DJ’s en directe emitint a SomReggea FM, 3 congeladors plens d'”Estrelles” i un ambientàs que treia fum. Gràcies a l’Associació de Mùsica Electrònica de Girona, que ens deleïtava amb la millor música electrònica del moment, gaudirem com nens petits “rebentant els terrats” com autèntiques pistes de ball esperant l’esdeveniment estel.lar de la nit, el concurs a “La Millor Disfresa”.

Bé, ja ho hem comentat abans que ens varem preparar bé per no fer el prèssec i segons totes les normes del joc ens varem emportar el premi d’honor de “La Millor Disfresa del Guateque”

Disfresa YouTube

Gironitza’t a la Sala de Canet

Aquesta setmana hem optat per assegurar “el tiro”. No voliem sorpreses, possibles desil·lusions, aixafades de guitarra o cops amagats. I dins la nostre agenda culinària tenim certes referències que mai fallen, com un rellotge suïs, sempre igual, mateixa qualitat de preu, menjar i servei. La Sala de Canet d’Adri és sense cap dubte “un estadi de primera divisió!”

Pels que no coneixeu el poblat Canet d’Adri, és una fusió entre el veïnat de Canet i el veïnat d’Adri, us podeu imaginar un grapat de cases despardigades amb una esglèsia al capdavant i unes vistes sobre Girona ciutat al fons del panorama verd que ofereixen les Muntanyes de Rocacorba. Bé, a La Sala crec que trobarem un dels menús de migdia més complets al millor preu de la província. La mitjana d’edat de la clientela supera l’edat mínima de jubilació, bona senyal, “l”experiència és un grau”. No hi ha carta ni menú, t’el canten de memòria. Tenen un menú que compta amb una 15èna de primers i uns 10 segons plats  a escollir, i en cas que res sigui del teu gust, et faran el que faci falta. Un dels aspectes a destacar és que amb un àpat arribes a conèixer gran part, per no dir tot el ventall d’exquisiteses de la gastronomia gironina.

Desprès d‘una aminada de l’hort i torrades amb tomàquet per picar, ens serveixen una olla d’arròs de muntanya amb més ingredients diferents que un “sketch” d’APM com a primer.  De segon és pecat no demanar un dels plats que tenen amb carn de senglar, com pot ser el civet de senglar o botifarra de senglar. Per tant un bon civet amb mongetes blanques ens fa el fet com a segon i acabem l’àpat amb una de mel i mato. Però encara no estem! A la Sala s’ha de fer la copa de ratafia a la terrassa, ja que unes taules i cadires d’allò més autèntiques sembla que estiguin ideades per aquest precís moment.

Un cop fet el sobretaula, desprès d’un arròs i un civet, postres, cafès i copes et ve al cos i t’entra al cap la migdiada. És el moment perfecte per anar a fer una petita excursió i fer païr el dinar. Ben bé darrera La Sala hi han unes gorgues, anomenades la Torre del Rissec, que es troben a menys de 5 minuts a peu del restaurant. Indret ben amagat dins el bosc de Rocacorba, espectacular de veure, per jeure-hi una estona o fer-s’hi un bany, ideal per acabar un bon àpat gironí!

P.D: El menú costa 11€…Gironitza’t !!!

Més informació: http://www.rlasala.com/

Civet de senglar al Restaurant la Sala de Canet d’Adri

Excursió desprès del dinar a Canet d’Adri

[contact-form

Marc Reinoso és bastant el rei!

Gironitza’t a la Festa Major de la Repùblica de Can Reinoso

Aquesta setmana vam rebre la curiosa convocatòria d’un amic gironí. La convocatòria deia el següent: “Vine a casa, fem multiactivitats musicals” (Whatsapp de Marc Reinoso) El nostre instint autòcton i la nostra curiositat per aquestes “multiactivitats” va fer que no ens ho penséssim dues vegades i vam decidir prendre camí direcció Aiguaviva.

El dissabte 18 de maig del 2013 arribem a una masia amb vistes a les pistes d’aterratge de l’aeroport de Girona, perduts entre el verd paisatgístic del Volcà de la Crosa, on ens trobem amb el panorama de les “multiactivitats”. Resulta que el nostre amic se li havia acudit convidar tot tipus de diferents personatges i amb certs dons gastro-culturals, els havia donat llibertat creativa absoluta per desenvolupar un taller cadascú. Ells posen les ganes i el “savoir faire” mentre el nostre bon amic Reinoso disposa l’espai. Durant la jornada que vam tenir el plaer de gaudir a la seva finca degustàrem un llom de 5Kg. i costelles de porc a lo “asado argentino” amb salsa Tximi-Txurri mentre un jove costa-riqueny preparava unes mitjes síndries autodenominades “cocktails de verano” . Acabant amb aquest sobretaula ens  moguerem a la zona central de l’espectacle on disfrutàrem d‘un concert de rock-indie en directe al bell mig del pati de la masia mentre una agraciada gironina ens presentava la seva cervesa artesana. Quan s’acabà el concert i els músics recollien els instruments nosaltres donàvem per acabada la curiosa jornada de “multiactivitats”. Però en Marc Reinoso tenia un as sota la màniga ja que l’escenari improvitzat es convertí ràpidament amb un taller de pintura on participaven grans i petits. En un obrir i tancar d’ulls van proliferar quadres pintats per un cantó i, molt sorprenentment, per un altre apareixien de cop creps  guarnides de diferents colors, gustos i tamanys . Resulta que el garatge de la masia (amagat) hi havia un taller de creps amb l’única finalitat de ser menjades per tots els presents.

Tota la tarda fou un “sin parar” de degustacions, activitats, tallers i sociabilitat entre els assistents en un entorn magnífic amb una “Estrella” per companya incansable. Finalment, ens quedà clar i català el que és una jornada de “multiactivitats musicals”

Gironitza’t de ruta pel Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter

El diumenge 26 de maig es va celebrar la I Marxa Popular The Salats pel Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix-Ter situat al municipi de Torroella de Montgrí i l’Estartit.

Situat dins un entorn ideal, aquest Parc Natural és una excusa perfecte per disfrutar de la natura en companyia de família, amics, parella o en solitari. El recorregut ofereix un ventall paisatgístic canviant conforme s’avança direcció a mar. El recorregut comença a la pujada que es troba al costat esquerre de l’Escola Sant Gabriel de Torroella de Montgrí i que porta fins al “xifrer d’en Navarro” abans de començar l’ascens que porta fins al “coll d’en Garrigàs”. Arribats a aquest punt, travessa la muntaya del Montplà que ens condueix al “coll de les sorres”. Passa per darrere la urbanització de Torre Vella i agafa el GR 92 fins arribar a l’encreuament amb el camí de mar que va de l’Estartit a l’Escala. Un cop allà, la ruta pren el camí de mar direcció Cala Pedrosa fins a trobar-se el petit recorregut (senders locals) que porten a Cala Calella i fins el Cap de la Barra. D’allà es baixa a l’Estartit, acabant la ruta al port.

Es pot fer caminant o corrent i té una durada d’unes 3-4 hores caminant “xino-xano”. Ens agradaria destacar la varietat paisatgística que trobem durant el recorregut. El primer tram és més rocós i permet gaudir de vistes més que agradables de tota la plana del Baix-Ter, el golf de Roses i part de l’Empordà. Seguidament s’arriba al “coll de les sorres” on toquem “les dunes” i ens endinsem a través de la “ruta del vent” en un tros de camí més boscós i sorrenc, amb canvis de vegetació i la sensació d’estar molt lluny de la civilització. A poc a poc es va recuperant la roca en el nostre caminar i arriba una brisa que ens indica que ens acostem a mar. L’últim tros, on fem via pels camins de mar i el petit recorregut (senders locals), ens deleïta amb les vistes a mar, els penya-segats imponents que ens ofereix la costa i les Illes Medes. Les cames començen a pesar i les pujades i baixades es fan més difícils però alhora entretingudes per l’atenció que requereixen els senders locals. Al arribar a la cala un obté la recompensa a l’esforç amb la bellesa i tranquilitat que ofereixen i la possibilitat de banyar-s’hi i descansar.

La riquesa natural d’aquest recorregut és un reclam per a qualsevol i pensem que és important donar-lo a conèixer perquè tothom el pugui gaudir. Val a dir que “Gironitza’t” va néixer precisament en aquest Parc Natural, mentre fèiem la ruta, conversant sobre el paradís en què ens ha tocat viure i la sort que hem tingut. Arribant a la conclusió que cal compartir la nostra sort perquè altres també la puguin viure.

Us adjuntem la ruta penjada a la xarxa social wikiloc =).

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=4266042

Ale, a passar-ho bé i fins dilluns que ve!

Parc Natural Montgri, Illes Medes i Baix-Ter