Gironitza’t a Can Selvatà

Avui ens anem la província en dins, en direcció Banyoles. Degut a l’apretada agenda ens hem vist obligat a fer una parada higiènica pel matí a Can Selvatà i de pas fer una mossegada de forquilla. I a lo imprevist ens donem compte que ho hem encertat. Tot i tenir un pàrquing gegant ens costa trobar lloc a les 09.00h. i això només diu una cosa: aquí es menja bé!

Entrem a dins el local i com al parquing aquí també ens costa trobar un “puesto”.  Una cambrera ens veu amb cara de despistats i ens acompanya a un racó disponible. A Can Salvatà veus de seguida com va la cosa. Aquí no et prenen nota, ni volen saber el que vols. La taula va acompanyada del puró de vi negre, el setrill i la terrina de tomàquets i all. La cosa tampoc necessita gaire explicacions. Veus la corrent dels clients cap al buffet de carns i amanides. Per una banda trobes més tipus de carns que una carnisseria de la Boqueria, amb diferents botifarres, tripa, costelles, pollastre de totes les maneres possibles, xai, xurrasco, cansalada i el que et pugui presentar l’imaginació. Per l’altre banda trobes un buffet d’amanides peculiar i poc comù, perquè no hi ha amanida ni tomates, ni pastanaga ratllada sinó ceba abundant, olives de tots colors, coliflor, bitxos alguna altre hortalissa al vinagre.

Un cop haver près dificiles descicions seguim la corrent que ens porta en una saleta amb una brasa espectacular, una barbacoa  rodona on cadascú maquina la seva carn, torrades i altres. En aquesta saleta no val ni la bona educació, el respecte pels més grans ni la paciència, sinó només la llei del més ràpid i el més llest. Mentre que t’esperes, com a bons estrangers que som, veus com apareixen trossos de carn per la teva dreta i l’esquerra d’impacients amb molta gana. Així que ens apuntem al joc i fem quebre les nostres cuixes de pollastres, botifarres i algun costella de xai. Tot seguit ens torrem el pa i ens retirem de la massa per esperar tranquilament a la nostra carn. El bó es fa esperar i finalment podem enplatar el nostre i començar la nostra desitjada mossegada de forquilla.

A Can Selvatà donen per suposat que tothom sap beure del puró, ja que no donen ni gots. Davant de la inexperiència observem les tècniques del beure català dels clients més experimentats. No ens costa massa agafar “el truquillo” i de seguida semblem uns banyolins de pura “cepa”.

Una amanida “peculiar”, un puró de vi negre i un assortiment de carn a la brassa més tard ens aixequem per anar a pagar i ens adonem que ens haviem saltat el café. La mestressa ens mig obliga de fer el café abans de marxar a la barra mentre que ella ens fa un petit pressupost d’aquest festival matinal. Com sempre ens quedem sorprès pel preu i amb molt de gust liquidem elsdeutes pendents amb ella i ens dirigim al parquing per seguir la nostra ruta del dia.

 

En Genís a la brasa

Gironitza’t a la Pastora

Aquest post va dirigit a tots els amants d’un bon esmorzar de forquilla i que visquin a la ciutat de Girona. Moltes vegades teniu la sensació que els esmorzars abundants només es poden fer a pobles apartats de la civilització i us volem mostrar el contrari. Ens hem anat a Sarrià de Ter, just desprès de la rotonda del Hospital Trueta a mà dreta.

A la Pastora se’ls coneixen pels esmorzars. També s’hi pot dinar, com a qualsevol restaurant, però creiem que destaca pel seu ambient autèntic entre les 07.00h. i les 12.00h. S’ha de dir que t’hi trobes sempre les mateixes persones, els fidels de la forquilla, i això encara fa més gràcia entrar-hi com a nouvingut. Les 4 taules de clients fixes creen un ambient molt familiar i t’acullen de seguida dins les seves discussions matinals. Avui la discussió anava de préssecs, quan un client ha entrat amb una galleda de préssecs recent collits i només els ha volgut compartir amb la cambrera s’ha desencadenat una revolució gironina. No és d’estranyar que només els vulgui compartir amb ella, ja que la seva presència il·lumina el local entre aquests fidels de la tercera generació. A la Pastora tenen molt ben cuidat el departament de recursos humans, puig que sempre hi ha una o altre cambrera que et fa venir gana només amb la mirada:)

Bé, comencem el dia amb pa amb tomàquet, una de perol, una truita de botifarra negra,vi rosat i gasosa. A l’espera de poder provar un préssec ens demanem els cafes i gaudim del espectacle del préssec entre els titulars de la Pastora. A l’hora de pagar s’ha d’anar a la barra i cantar el consumit i segons la teva simpatia la filla de la mestressa se’t cobra una cosa o una altre, sempre sorprenent amb lo poc que has de pagar.

Podem dir que sortir de la Pastora a les 10.00h. del matí no només dona una satisfacció gastronòmica però també una alegria immensa pel matí degut a la bona estona que has passat gràcies a la presència de la cambrera guapissima i el xow en directe dels veterans.

 

Esmorzar de Forquilla a Girona

Gironitza’t a Can Tura

Des de fa molts anys tenim la bonica costum de regalar-nos un bon àpat mútuament pels nostres aniversaris. I Can Tura va ser un d’aquells regals d’aniversari que no s’obliden.

Has anat mai a un restaurant on no pots transmetre  l’experiència que suposa fins a viura-la en primera persona? Enmig del no-res i després de recòrrer amb cotxe infinitat de corbes per una carretera estreta, sense marges, rodejada d’un bellíssim entorn garrotxí, arribem a Sant Aniol de Finestres, on apareix una finca agrària on corriolen tot d’animals de granja “sueltos” i els cotxes es troben aparcats desordenadament. Crida l’atenció que l’única indicació que hi ha és un rètol minúscul, invisible si no t’hi fixes, pintat amb gràcia de nen petit i amb rotuladors de colors, que hi posa “Can Tura – fanàtics del bon menjar” .

Arribàrem un dia entre setmana, amb la reserva feta (si no, ho tens cardat), i anàvem a fer el nostre tradicional àpat d’aniversari. Amb l’entrada al local un fa un retrocés en el temps, en el “temps era temps”. És un restaurant muntat dins una antiga masia. A l’entrada s’hi troba un còmode sofà brut on seuràs un moment o altre. Al entrar, davant una petita barra despoblada i  en una gran taula de fusta rodejada de bancs del mateix material ens rep el “mestre” Josep Tura, un home petit i rabassut de cara divertida i contenta que ens acompanya a taula. Una taula parada que et crida silenciosament. No hi ha carta. Ens trobem 3 plats nets, un sobre l’altre, davant de cadasù. També ens fan companyia una cubitera amb vi negre i aigua, una amanida de l’hort, pa de pagès,  un penjoll de tomates de sucar, i tres cosines com poden ésser  la botifarra de llenga, la llonganissa i el llom esperant ser tallades a rodanxes per un ganivet. En Josep, molt alegrament, com donant les gràcies per haver vingut, ens desitja un “bon profit”. Bé, semblava que no fos la primera vegada que fóssim allà, com si anéssim a menjar-hi més que sovint.

El fanatisme pel bon menjar el començem a notar. En Manel, un home petit amb la mateixa imatge de panxacontent que en Josep, arriba amb una olla d’arròs caldós. Un cop l’arròs enllestit, mentre fa camí pel nostre aparell digestiu arriben  uns cargols a la llauna. Desprès de la competició de recompte de cargols ens presenten el plat estrella de Can Tura, els 4 guisats. Son 4 guisats comptats com vedella amb bolets, peus de porc, pollastre al forn i cua de torro. Desprès de l’amanida, els embotits, l’arròs i els cargols sembla una missió impossible per acabar-ho, però l’exquisitat dels guisats impedeix l’abandonament de la missió. Ara si, amb el primer botó descordat, estavem “harto” com diuen a Espanya. Però en Josep no es donava per vençut i ens presenta la bandeja de marisc per pair tota la carn menjada. “I per acompanya una de cava?“, ens preguntava. No ens rendim i li diguem que sí a tot, fins i tot als seus pastissos de postres, les ratafies i el barril d’Orujo congelat per acompanyar els cafès.

Desprès d’un àpat de 3 hores i escatx, teniem la sensació d’haver degustat casi tot allò que ens pot oferir la cuina gironina, en un entorn immillorable i en un restaurant més autèntic que la barretina catalana.

Gironitza’t a la Sala de Canet

Aquesta setmana hem optat per assegurar “el tiro”. No voliem sorpreses, possibles desil·lusions, aixafades de guitarra o cops amagats. I dins la nostre agenda culinària tenim certes referències que mai fallen, com un rellotge suïs, sempre igual, mateixa qualitat de preu, menjar i servei. La Sala de Canet d’Adri és sense cap dubte “un estadi de primera divisió!”

Pels que no coneixeu el poblat Canet d’Adri, és una fusió entre el veïnat de Canet i el veïnat d’Adri, us podeu imaginar un grapat de cases despardigades amb una esglèsia al capdavant i unes vistes sobre Girona ciutat al fons del panorama verd que ofereixen les Muntanyes de Rocacorba. Bé, a La Sala crec que trobarem un dels menús de migdia més complets al millor preu de la província. La mitjana d’edat de la clientela supera l’edat mínima de jubilació, bona senyal, “l”experiència és un grau”. No hi ha carta ni menú, t’el canten de memòria. Tenen un menú que compta amb una 15èna de primers i uns 10 segons plats  a escollir, i en cas que res sigui del teu gust, et faran el que faci falta. Un dels aspectes a destacar és que amb un àpat arribes a conèixer gran part, per no dir tot el ventall d’exquisiteses de la gastronomia gironina.

Desprès d‘una aminada de l’hort i torrades amb tomàquet per picar, ens serveixen una olla d’arròs de muntanya amb més ingredients diferents que un “sketch” d’APM com a primer.  De segon és pecat no demanar un dels plats que tenen amb carn de senglar, com pot ser el civet de senglar o botifarra de senglar. Per tant un bon civet amb mongetes blanques ens fa el fet com a segon i acabem l’àpat amb una de mel i mato. Però encara no estem! A la Sala s’ha de fer la copa de ratafia a la terrassa, ja que unes taules i cadires d’allò més autèntiques sembla que estiguin ideades per aquest precís moment.

Un cop fet el sobretaula, desprès d’un arròs i un civet, postres, cafès i copes et ve al cos i t’entra al cap la migdiada. És el moment perfecte per anar a fer una petita excursió i fer païr el dinar. Ben bé darrera La Sala hi han unes gorgues, anomenades la Torre del Rissec, que es troben a menys de 5 minuts a peu del restaurant. Indret ben amagat dins el bosc de Rocacorba, espectacular de veure, per jeure-hi una estona o fer-s’hi un bany, ideal per acabar un bon àpat gironí!

P.D: El menú costa 11€…Gironitza’t !!!

Més informació: http://www.rlasala.com/

Civet de senglar al Restaurant la Sala de Canet d’Adri

Excursió desprès del dinar a Canet d’Adri

[contact-form

Gironitza’t a Can Roca

Des del 3 de Maig 2013 sabem que Girona és la ciutat amb el Millor Restaurant del Món. El Celler de Can Roca és successor d’un altre “somni” gastronòmic gironí que va poder presumir durant molts anys del mateix títol, el Bulli. Per tant, podríem arribar a la senzilla conclusió que la nostra província és un “puesto” on menjar bé, de fet, indubtablement, molt bé.

És innegable que aquests artistes culinaris han “sortit de sa mare” que, molt probablement, els ha ensenyat part de l’ofici. Imagina’t que en Joan Roca, el millor cuiner del món, et digui que “els millors canelons del món són els de la meva mare!”. La Mare Roca, des d’aquest precís instant, passa a ser un reclam.

Ara bé, un dels secrets gastronòmics millor guardats de la província és que la mare dels germans Roca encara té “la paella pel mànec” i “talla el bacallà” als fogons del seu restaurant de tota la vida. I, efectivament, aquesta senyora es mereix una “ola mexicana”.

Aquesta setmana vam anar a fer un menú al Restaurant Can Roca, també al barri de Taialà de Girona (com el Celler dels seus fills) Al entrar haguerem de buscar lloc entre taules desparades, càmeres, fotògrafs i periodistes, perquè la notícia del 3 de Maig ha esquitxat fins i tot a la mare. És un bar/restaurant dels de barri. La barra plena de treballadors fent el cigaló, les taules guarnides amb tovallons de paper, un setrill, i tot això acompanyat d’una cambrera entrada en edat que ens tractava molt graciosament de “nens” i “guapos” 🙂

Vàrem fer uns macarrons gratinats i pollastre amb xampinyons. Per acabar, una crema catalana sense cremar. De vi i gasosa no en va faltar en tot l’àpat i ens vam acomiadar després del cafè. No cal emfatitzar com de bons estaven els macarrons ni el pollastre, però sí fer menció especial a aquesta dona que es mereix un reconeixement, igual que els seus fills!

Gironitza’t a Can Roca