Des de fa molts anys tenim la bonica costum de regalar-nos un bon àpat mútuament pels nostres aniversaris. I Can Tura va ser un d’aquells regals d’aniversari que no s’obliden.

Has anat mai a un restaurant on no pots transmetre  l’experiència que suposa fins a viura-la en primera persona? Enmig del no-res i després de recòrrer amb cotxe infinitat de corbes per una carretera estreta, sense marges, rodejada d’un bellíssim entorn garrotxí, arribem a Sant Aniol de Finestres, on apareix una finca agrària on corriolen tot d’animals de granja “sueltos” i els cotxes es troben aparcats desordenadament. Crida l’atenció que l’única indicació que hi ha és un rètol minúscul, invisible si no t’hi fixes, pintat amb gràcia de nen petit i amb rotuladors de colors, que hi posa “Can Tura – fanàtics del bon menjar” .

Arribàrem un dia entre setmana, amb la reserva feta (si no, ho tens cardat), i anàvem a fer el nostre tradicional àpat d’aniversari. Amb l’entrada al local un fa un retrocés en el temps, en el “temps era temps”. És un restaurant muntat dins una antiga masia. A l’entrada s’hi troba un còmode sofà brut on seuràs un moment o altre. Al entrar, davant una petita barra despoblada i  en una gran taula de fusta rodejada de bancs del mateix material ens rep el “mestre” Josep Tura, un home petit i rabassut de cara divertida i contenta que ens acompanya a taula. Una taula parada que et crida silenciosament. No hi ha carta. Ens trobem 3 plats nets, un sobre l’altre, davant de cadasù. També ens fan companyia una cubitera amb vi negre i aigua, una amanida de l’hort, pa de pagès,  un penjoll de tomates de sucar, i tres cosines com poden ésser  la botifarra de llenga, la llonganissa i el llom esperant ser tallades a rodanxes per un ganivet. En Josep, molt alegrament, com donant les gràcies per haver vingut, ens desitja un “bon profit”. Bé, semblava que no fos la primera vegada que fóssim allà, com si anéssim a menjar-hi més que sovint.

El fanatisme pel bon menjar el començem a notar. En Manel, un home petit amb la mateixa imatge de panxacontent que en Josep, arriba amb una olla d’arròs caldós. Un cop l’arròs enllestit, mentre fa camí pel nostre aparell digestiu arriben  uns cargols a la llauna. Desprès de la competició de recompte de cargols ens presenten el plat estrella de Can Tura, els 4 guisats. Son 4 guisats comptats com vedella amb bolets, peus de porc, pollastre al forn i cua de torro. Desprès de l’amanida, els embotits, l’arròs i els cargols sembla una missió impossible per acabar-ho, però l’exquisitat dels guisats impedeix l’abandonament de la missió. Ara si, amb el primer botó descordat, estavem “harto” com diuen a Espanya. Però en Josep no es donava per vençut i ens presenta la bandeja de marisc per pair tota la carn menjada. “I per acompanya una de cava?“, ens preguntava. No ens rendim i li diguem que sí a tot, fins i tot als seus pastissos de postres, les ratafies i el barril d’Orujo congelat per acompanyar els cafès.

Desprès d’un àpat de 3 hores i escatx, teniem la sensació d’haver degustat casi tot allò que ens pot oferir la cuina gironina, en un entorn immillorable i en un restaurant més autèntic que la barretina catalana.

Xino can tura